Skip to content

Art mòbil immòbil a la Fundació Godia

Una proposta d’exposició participativa

Visitar la Fundació Franscico Godia a la casa Garriga Nogués sempre és un plaer. Les sales d’exposició permanent són esplèndides i l’art que hi podem contemplar és de qualitat. La Fundació també fa l’esforç d’organitzar exposicions temporals que de tant en tant capten la meva atenció. Aquest era el cas de l’exposició Mobile Art. Experiències mòbils.

Es tracta d’obres d’art que es van fer únicament per mitjà d’un telèfon mòbil. És una bona iniciativa de dedicar una exposició monotemàtica a aquesta eina tan versàtil i a més emmarcar-la dins el sempre excel·lent Festival Loop de vídeo art. Hi trobem fotos i vídeos, però també una instal·lació o la referència a un projecte web on els usuaris poden compartir fotos fetes amb mòbil. Hi ha molts codis QR que ens envien cap a més informació sobre els artistes i els seus projectes.

No sóc l'autora d'aquesta foto. L'he copiada de la web de la Vanguardia. Ja m'hauria agradat oferir-vos la meva visió de l'exposició.

Tot això està molt bé. Durant la meva visita, però, el personal de seguretat em va dir que no podia utilitzar el meu mòbil, cosa que em va sorprendre una mica. Suposo que pensaven que feia fotos (una cosa més que prohibida a la Fundació), ja que desprès d’unes explicacions podia seguir captar els codis QR.

Aquesta anècdota, però, em va recordar fins a quin punt era una exposició normal i corrent on només el contingut era innovador. Crec que s’ha perdut una bona ocasió per organitzar una exposició participativa, una exposició mòbil de veritat.

Proposo, doncs, una nova experiència en 4 passos:
1. Preguntar als artistes implicats si tenen un problema amb els drets d’autors. O bé només seleccionar artistes que estarien d’acord amb la difusió de la reproducció de les seves obres.

2. Convidar als visitants de captar amb el seus mòbils la seva visió de les obres exposades i de l’exposició en general.

3. Animar als visitants a compartir les seves fotos (i vídeos!), per exemple a través un grup a Flickr.

4. Contemplar la creació d’una nova obra, participativa i col·lectiva, que formaria part de l’exposició inicial, reconvertida en un Gesamtkunstwerk. 

No és impossible, oi?


Mobile Art. Experiències mòbils. Fundació Francisco Godia. 12 de maig – 21 de juny de 2011.

Advertisements

Revis(it)ant la Capella, la Pedrera i Courbet

Tres mini-ressenyes d’exposicions en curs

És un dilema continu: com millor reflectir les impressions que queden després d’una visita d’exposició? Quins aspectes interessarien més els lectors? O es fa una ressenya molt detallada incloent-hi tots els aspectes (contingut, museografia, comunicació etc.) o s’opta per una pinzellada que sempre queda curt i incomplert.

Al Twitter acostumo fer micro-ressenyes de 140 caràcters després d’haver visitat una exposició. És un bon exercici, tal com és fer un anàlisi d’exposicions que ens feien fer a la facultat i que fàcilment ocupaven més que 30 pàgines.

En el marc d’aquest blog optaré per un una solució que està al mig dels dos extrems, sent conscient que la fórmula de les mini-ressenyes és una pinzellada i una visió molt personal. D’això, però, també es tracta.

Realisme(s). L’empremta de Courbet, al MNAC

Gustave Courbet deia que la seva obra era “art vivent” reflectint la realitat al màxim possible. No ens defrauda. Hi ha uns quadros espectaculars en aquesta exposició organitzada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Gustave Courbet, Autroretrat amb pipa (1849)

Fidel la seva missió principal, el MNAC contextualitza l’art català i ens en ofereix una lectura nova. En aquest cas no només (re-)descobrim Courbet i tota la faceta del realisme, però gaudim també d’obres magnífiques d’artistes catalans, sobre tot de Ramon Martí Alsina. Veiem molt bé quina influència va tenir Courbet sobre aquests artistes.

L’exposició està ben estructurada, amb l’excepció de l’últim àmbit on s’ha volgut fer un paral·lelisme una mica forçat amb Courbet i Tàpies. I al final una projecció de diapositives ens apropa la famosa obra de Courbet “L’orígen del món” exposada al Musée d’Orsay que queda una mica fora de context.

Al cartell i al díptic de l’exposició, per cert, trobem la imatge de l’obra “El son”, una escena d’amor entre dues dones. Ben atrevit trobo per una institució en molts respectes conservadora. Sex sells deuen haver pensat els responsables de màrqueting…

Recomanació: Per tots els públics que busquen la màgia de la realitat.
Museu Nacional d’Art de Catalunya, 8 de abril – 10 de juliol de 2011

L’art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià, a la Pedrera CatalunyaCaixa

És sempre un plaer tornar a la Pedrera i si hi vaig amb cotxet (és a dir amb un nen que encara no camina) tinc el bonus de poder pujar en ascensor, d’època, és clar. La fusta, els bancs per seure, els miralls. M’hi quedaria una bona estoneta, però el viatge és força curt fins arribar a les sales d’exposició temporal.

En aquesta ocasió vaig anar-hi per visitar “L’art del menjar”. Malgrat el subtítol “De la natura morta a Ferran Adrià” no em podia imaginar el què m’esperava. Era, doncs, una bona sorpresa trobar-me dins una exposició plena d’obres interessants i de tot tipus: pintures de natures mortes, vídeos, instal·lacions, escultures, fotografies, etc.

Hi ha obres d’artistes molt coneguts, tal com Soutine, Spoerri, Hamilton, Beuys i el sempre present Picasso, entre altres. El que més em va agradar, però, era descobrir artistes no tant coneguts. Destacaria les següents obres: un vídeo intitulat “Pomegranate” de Ori Gersht que, en 55 segons, fa una interpretació del tema de la natura morta.

Ori Gersht, Pomegranate

Josep i Pere Santilori amb una obra fantàstica “Pa, raïms i nous” o bé unes fotos de Sandy Skoglund i finalment una conjunt de fotos de Wim Delvoye “Love Letter” amb lletres fetes de pell de patata.

Wim Delvoye, Love Letter

Ah, i Ferran Adrià, tot i ser cuiner artístic no pot jugar en la mateixa lliga que els artistes exposats. Una exposició que val la pena. Us hi passareu bé.

Recomanació: Per anar-hi havent dinat.
Catalunya Caixa La Pedrera, 15 de març – 26 de juny 2011

Pep Duran. Una cadena d’esdeveniments, a la Capella MACBA

La Capella del Museu d’Art Contemporani de Barcelona és un d’aquests espais expositius on només hi vaig per accident, és a dir de pas, sense planificar cap visita mai. Sempre quan passo davant miro el que hi ha. En la majoria dels casos m’impacta poc el que s’hi exposa, ho he de reconèixer. Aquell dia, però va ser diferent. Quin plaer veure que la capella realment és una capella! L’espai gran, alt i elegant que es veu molt poc.

En Pep Duran va crear específicament per l’espai dues peces: Retaule laic i Peça escrita. Estan fetes en col·laboració amb Toni Cumella, un gran ceramista i artista. Fantàstic.

Pep Duran, Retaule laic

No hi afegiré res més. És per anar-hi i abans, durant o després d’escoltar el material àudio disponible al web del MACBA, com sempre de molt bona qualitat.

Recomanació: Per redescobrir la capella mateixa i gaudir d’una experiència harmònica.
Capella MACBA, 3 de març – 5 de juny 2011

Nostàlgia pel Museu del Barça

Enmig de quatre “clàssics”, esdeveniment històric que posa a prova la nostra resistència cardíaca, toca parlar del Barça i del FCBMuseu.

Fa uns mesos ja que es va inaugurar el museu reformat. Sort que sóc membre de l’ICOM i que em puc estalviar els 19 euros d’entrada per a la nova Camp Nou Experience. Un cop a dins, la primera impressió és positiva. Tot és modern, amb línies clares i elements multimèdia que sempre atreuen els visitants. Hi trobem vitrines ben endreçades amb copes, copes i més copes; grans pantalles tàctils interactives; audiovisuals etc. Al primer pis hi ha fins i tot una instal·lació amb pretensions artístiques que no està malament.

Una mica més que copes

Un objecte amb importància però sense caliu

A nivell de continguts, el museu s’estructura en tres grans àmbits: el FC Barcelona i la seva història; el Barça i el triomf i finalment el Barça i els seus valors: la catalanitat, la universalitat, el compromís social i la democràcia.

6 copes de cop!

La visita al museu inclou un recorregut pels vestuaris, la sala i la tribuna de premsa i pel camp mateix. Camp Nou Experience total.

Tot això està força bé, però més temps que passava dins les sales del museu més trobava a faltar l’ambient del museu anterior. Quedava molt antiquat, és clar, i s’havia de fer una modernització però de vegades es passa d’un extrem a l’altre. No és possible reformar un museu sense perdre el caliu i m’atreviria dir la tendresa pels objectes i la història que ens expliquen?  

El museu reformat està ple d’audiovisuals i no sé si realment hem d’anar al museu per veure un audiovisual. El podríem visionar a través de la web, per exemple, o simplement buscar a YouTube els millors gols del Barça. Hi és tot.

Els objectes i cosetes curioses que hi havia al museu antic feien molta gràcia. És clar que no encaixarien amb la reforma actual, però potser un recurs museogràfic tal com la reproducció del gimnàs on es va fundar el Barça es podria modernitzar per guardar i guanyar al mateix temps: preservar un esperit i adaptar-se a la nova manera d’aprendre dels visitants.

Objectes sense valor, però amb humor

Els orígens del Barça: un ginmàs

Aquesta nova manera d’ensenyar i d’aprendre inclou una comunicació 2.0, també pel que fa al museu. Llàstima que la web del museu sigui tan pobre. Està reduïda a una pàgina dins la web del FC Barcelona. Ja sabem que el Barça és en primera línea d’un club d’esport i no un museu i que les prioritats son les que son. Tot i així, amb l’interès que genera i el potencial que hi ha, també enconòmic, el FCBMuseu hauria de ser més que un museu d’un club.

Sigui com sigui, esperem que la col·lecció s’augmentarà aviat i que hi haurà més vitrines amb més copes. Visca el Barça!

Primeres impressions del Museu Blau

En la Grècia antiga, la paraula “νέα” tenia una connotació negativa. Una cosa nova significava d’entrada algú sospitós i de poc fiar. Això ha canviat radicalment. Al súper ens venen productes “nous!” sense parar i d’entrada pensem que és una cosa que ha millorat. En molts casos també és el cas, però en altres no tant.

És amb aquesta predisposició positiva i molt il·lusionada que vaig fer camí cap a la nova seu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona el dia de la seva inauguració.

Ara bé,  ja no es diu així, o sí? NAT. Museu Blau. S’ha de ser força familiar amb el món museístic o simplement un crack per entendre de què va. La web, ben estructurada i clara, em guia en aquell univers i em recorda que el Museu de Ciències Naturals de Barcelona té quatre seus, una de les quals és el Museu Blau. Suposem que és l’edifici que li dóna el nom.

La campanya per a la inauguració era molt “2.0”, dinàmica, jove i original. Les meves expectatives eren altes i el contrast amb el que m’hi vaig trobar era, malauradament, força gran.

Ja havia expressat a través de Twitter la meva primera impressió: l’interior és fosc i fred. Trobo que l’entorn, l’ambientació d’una exposició és igual d’important que el seu contingut. Ha d’haver-hi una certa harmonia entre l’objecte – ja tret del seu context natural! – i l’entorn que l’exposa. Pobres bitxos dins les seves vitrines…crec que en l’antiga seu se sentien més a gust.

En general hi ha més eines interactives, més pantalles, més tecnologia que ajudaran a apropar el visitant al món de les ciències naturals. Curiosament, però, vaig observar que hi havia molt més gent (i gent hi havia!) enganxada a les vitrines que fent cua als interactius. Hi trobem més cosetes curioses:

Des de quan les vitrines serveixen en primer lloc de suport per panels de text?

Vitrina vs edifici. Hi ha un pla de moviment de visitants?

La realitat augmentada d’un objecte ja reproduït i augmentat no té gaire sentit, oi?

S’ha de donar temps a l’equip del museu per animar-lo i fer-ne un nou referent del paisatge museístic català. El museu serà, sens dubte, dinàmic, amb molts tallers i altres activitats. Amb un edifici modern i “fashion”, però, no n’hi ha prou. Hi tornaré, és clar, però no oblidaré els Grecs antics que m’haurien dit: Nou? Vigila, no sempre és millor!

P.S. Per complementar aquesta article, us convido a llegir l’opinió del meu amic Vàngelis Villar sobre el Museu Blau i a mirar més fotos a Flickr.

La Col·lecció Folch a Barcelona: una cova de 2000 meravelles

Avui m’ha arribat, a través de Art Neutre?, una doble bona notícia: primer, les peces d’art etnològic de la Fundació/Col·lecció Folch es podran veure a partir de la tardor del 2012 al Museu Etnològic de Barcelona. I segon, es faran reformes i una ampliació en aquest mateix museu. No m’entretindré amb el Museu Etnològic, però he de reconèixer que va entrar en la meva col·lecció “Worst of Museums 2010”. Una reforma és més que necessari.

Vaig tenir el privilegi de visitar la Fundació Folch al maig del 2009 en el marc del Màster en gestió del patrimoni cultural i voldria compartir les meves impressions d’aquell moment màgic. A continuació trobareu uns extrets de l’informe de la visita que vaig elaborar en col·laboració amb la Diana Argelich.

“La Fundació Folch? Hem de reconèixer que no havíem sentit mai parlar d’aquesta institució. Una breu recerca a Internet abans de la visita no dóna gaires resultats. És, doncs, amb poc coneixement previ, però amb molta curiositat que vam pujar cap a Pedralbes. No ens podíem imaginar quin tresor amagava el gran mur cobert de buguenvíl·lia situat al carrer Pearson.”

Què deu haver-hi darrere la porta?

“Primer de tot, vam fer un breu recorregut a través de les sales de la col·lecció. No cal ser especialista en art no europeu per detectar de seguida que ens trobem davant uns autèntics tresors, unes peces que celebren la perfecció. L’Índia, Cambodja, Thailàndia, Indonèsia, Filipines, Japó, Papua-Nova Guinea, Costa d’Ivori, Mali, Marroc… són alguns dels països més representats. I com si no haguéssim vist prou, vam entrar en unes sales que exposaven la col·lecció d’orfebreria composada per autèntiques joies. No només ens va sobtar aquesta riquesa tan inesperada, sinó també l’estat de conservació de les peces i la netedat de les sales i vitrines d’exposició.”

“És el seu pare, el Sr. Albert Folch, qui va iniciar aquesta col·lecció amb peces d’art africà als anys trenta del segle passat. Li va guiar la passió i és la gran amistat i col·laboració amb l’escultor Eudald Serra que va ser decisiva en l’evolució de la col·lecció. Observem, un cop més, que la passió és una característica clau de cada col·leccionista.”

“Quan va morir el Sr. Folch l’any 1988, l’Estela Folch estava davant un llegat fantàstic, però tot i així, molt pesat. (…) Tot i així, la Sra. Folch no para amb les tasques de recol·locació de la col·lecció, de millora de l’espai expositiu i de recerca sobre les peces, cosa que no feia el seu pare. En aquest cas, s’hi percep cert grau de professionalitat, tenint en compte que la institució és petita i encapçalada únicament per la propietària.”

“El primer projecte que va dur a terme era l’ordenació de totes les peces i la selecció, cosa que no li va resultar gens fàcil, ja que significava una certa destrucció de l’univers creat pel seu pare. Constem que una col·lecció privada sempre va molt lligada al seu col·leccionista que – segons la llei de ferro – desitja que els seu Gesamtkunstwerk no sigui destruït mai. S’hauria de poder respectar, però considerem que la mort del col·leccionista ja fa perdre una coherència que no es pot reemplaçar mai. Una peça de poc valor artístic, però de valor sentimental, anecdòtic, perd el seu sentit un cop que la persona que donava aquesta valor a la peça se n’hagi anat. “

“La Fundació no està oberta al públic en general, però sí als investigadors, estudiants i qualsevol persona interessada en l’art no europeu. A més, la Sra. Folch ha col·laborat en moltes exposicions deixant en préstec obres importants de la seva col·lecció. També col·labora amb institucions, especialment a Suïssa i als Estats Units, per fomentar la projecció internacional de la col·lecció. En aquest sentit compleix una funció social, ja que les peces són accessibles per fer recerca. És una llàstima, però, que sigui tan poc coneguda pel públic general.”

Sort que això canviarà a partir de la tardor del 2012! Serà una gran aportació per a tothom i sempre em quedarà aquest record d’una tarda màgica a la cova de les 2000 meravelles.

TweetsReview – 1

Recentment he estat implicada en unes discussions sobre el social media mix, és a dir el bon balanç de totes les eines 2.0 dins una estratègia de comunicació. Els participants estaven d’acord que Facebook i Twitter eren molt potents, però que la informació es perdia en poques hores i que era força difícil retrobar informació interessant distribuïda a través d’aquests canals. Dins un blog, però, la informació es guarda i es troba més fàcilment. És per això que començo la sèrie “TweetsReview” que és una selecció dels meus tweets més interessants durant un cert període de temps. Història de fer memòria, repescar algunes notícies i comentar-les una mica més.

2 Mar Llàstima. Pinta molt millor de que hi ha a la Fundació Fran Daurel a BCN. Museu català a Madrid http://tinyurl.com/4wfvpjm (@avui)
Fa uns quants anys ja que vaig anar a la Fundació Fran Daurel i no hi he tornat des de llavors, però la memòria que en tinc no és gaire positiva. No és tan per a la qualitat de la col·lecció, que té peces interessants, però més aviat per a la manera d’exposar-la. Primer de tot, és poc pràctic haver d’entrar primer al Poble Espanyol i després les peces no estaven explicades i l’exposició era poc estructurada. Espero que això hagi canviat. De tota manera, la col·lecció que s’exposarà a Madrid sembla molt més interessant.

5 Mar Visitat la Sagrada Família: és “arquitectura en moviment” (Jordi Bonet, arquitecte en cap). http://bit.ly/gOFA9I
Ai sí, comparat amb les línies rectes i el ciment a la vista de moltes (massa!) construccions modernes, l’arquitectura en moviment de Gaudí és una meravella. Perquè els arquitectes d’avui dia no s’inspiren una mica més de la genialitat de Gaudí? Ho vaig preguntar l’altre dia a una estudiant d’arquitectura i em va contestar que avui dia tot és més funcional. Com si l’ornament i les formes no tenien funcionalitat! Una petita selecció de fotos està disponible al meu Flickr.

13 Mar Discovering the web of the Arab Image Foundation, Beirut. Interesting photos and projects. Well worth a visit! http://www.fai.org.lb/
Aquesta fundació és una petita joia per tots aquells interessats en el Món Àrab en general i l’Orient Mitjà en particular. La web és molt complerta i una selecció de la col·lecció de 300.000 fotos està digitalitzada. Per emprendre un viatge sense moure’s del seu ordinador. Recomanable.

Cairo, Egypt, 1940 Arzrouni Armenak

17 Mar Inauguració nova seu del Museu Etnogràfic de Ripoll. Esperem que sigui millor que la seva web ;-) http://bit.ly/i7w66T
No me’n recordo haver vist una època amb més inauguracions de museus que aquest mes de març 2011: Blau, Idees, Rock i Etnogràfic de Ripoll (en deixo un?). En parlaré segurament d’alguns i m’hauria agradat aprendre més sobre la nova seu a Ripoll través de la seva web. Llàstima que els responsables no tinguin en compte la importància d’una bona presència web. Potser estaria més animada fer camí cap a Ripoll!

18 Mar Visitat expo Ibon Aranberri a la Fundació Tàpies. Més val pujar al terrat i veure el mitjó de Tàpies ;-) http://bit.ly/h8sHrI
Malauradament no puc fer ressenyes de totes les exposicions que visito.  Algunes impressions i opinions, doncs, quedaran limitades a 140 caràcters. Resulta que amb això sovint n’hi ha prou! L’art d’Ibon Aranberri no m’arriba. Sort que hi ha l’exposició permanent d’en Tàpies i el terrat que es una oasi enmig de l’Eixample. Preneu el temps per seure una estoneta!

El Mitjó d'en Tàpies

25 Mar “La web 2.0 está lejos de establecerse como predominante entre las webs de los museos españoles.” Mikel Asensio, #museusonline
Segons en Mikel Asensio, la majoria de les webs no està ni tan sols a 1.0! Parlem, doncs, d’un panorama de 0.0! La seva ponència en el marc de les jornades Museus i activitats online era molt interessant.

27 Mar Fotos del #museublau, el nou @museuciencies. http://bit.ly/dVfRAY Genial de tenir un nou museu a BCN; llàstima q sigui tant fosc i fred
De vegades és difícil expressar una opinió en menys de 140 caràcters, però crec que el “fosc i fred” resumeix força bé la meva primera impressió del Museu Blau. A l’espera d’un article més detallat mireu les fotos que vaig fer el dia de la inauguració.

Quins són els vostres tweets més interessants del mes de març 2011 sobre museus i exposicions?

Museus i activitats on-line

Un resum de les XIV Jornades de Museus i Educació, 24 i 25 de març de 2011. Museu Marítim de Barcelona

Dos models de participació. Abans d’explicar dos dels seus projectes recents, l’Eulàlia Bosch, Gao Lletres, va fer unes reflexions generals:

  • La virtualitat no substitueix la relació entre persones i possibles actes de creació en viu. No s’ha de sacralitzar la virtualitat.
  • Avui en dia, la cultura i l’educació es tracten com dues coses diferents, però la cultura i l’educació no són dues coses, van juntes. La virtualitat permet esborrar aquesta divisió.
  • Obrir els museus passa per escoltar. S’ha de ser molt més que proposar activitats. Molta gent connectada a una pàgina web no significa automàticament que el museu sigui diferent.

www.cccbeducacio.org El punt de partida d’aquesta web eren els centres educatius de la ciutat convidats a reflexionar sobre el seu edifici i compartir experiències amb la comunitat. El que destacaria és que la web es queda en mans dels que l’havien alimentat i no de l’empresa que l’ha creat i iniciat. Amb el temps, aquesta web inicial s’ha reconvertit en la web educativa del CCCB i altres institucions culturals de la ciutat estan convidades a fer-hi aportacions. La web dóna un aparador a les institucions. La idea és construir una ciutat a partir de la informació que donen els ciutadans. La web del CCCB mateix serveix de recurs. La web pretén balançar bé el que passa dins el CCCB i el que passa a fora i fer així esborrar les fronteres entre educació i cultura. Al mapa d’aquesta ciutat de cultura han de figurar els museus (que encara no hi són). Com diu l’Eulàlia, el mapa ha de quedar com unes “estovalles d’ous ferrats”.

www.unamadecontes.cat La base d’aquesta web, com tots sabem, és un programa a la tele. La web, però, ofereix molt més possibilitats que l’emissió a la tele i és, doncs, un complement important a l’emissió via tele.  S’hi pot afegir, sobre tot, l’element participatiu. Unamadecontes n’és, doncs, un exemple, i no és l’únic ja que cada cop es veuen més programes que complementen i afegeixen la interactivitat a través de la web. “ Això no només és per nens” deia un participant de la jornada. La web és un punt de trobada entre l’adult i el nen. Els dibuixos són públics i el que és molt interessant és que es veu el procés de creació. Pensem en la pel·lícula que va fer Henri-Georges Clouzot de Picasso pintant (Le Mystère Picasso), obra única que no s’ha vist superada mai. En general, una web ha de mantenir un alt nivell de sorpresa i els museus han de estar disposats a estar sorpresos. En paral·lel de totes aquestes experiències virtuals, s’han de fer activitats en viu que també portaran fer coses a la web. Es crea, doncs, un cicle productiu.

Web unamadecontes.cat

Els sons de Pau Casals Núria Ballester, directora de la Vil·la Museu Pau Casals, ens va explicar  la creació i l’experiència d’aquesta web. En aquest cas, la pàgina web forma part d’un conjunt de sessions educatives, que també inclou la visita al museu. Hi ha un treball pedagògic important darrere. També es pot visitar la web sola, és clar. S’han de afegir elements que fan una activitat on-line sigui més que un joc. Ha d’haver-hi una intenció pedagògica i uns objectius d’aprenentatge clars.

El joc del Big Bang, Carme Prats, coordinadora del Sistema Territorial del mNACTEC. És una altre formula. Un joc que va durar tres mesos, que no és, doncs una activitat permanent.  El que és important és que hi hagi sempre rigor científic. Fer un joc no vol dir baixar la guàrdia. És un recordatori de la premissa que qualsevol divulgació científica necessita una base científica sòlida. La presentació de la Carme Prats no va explicar amb més detall en què consistia el joc i em vaig quedar amb les ganes de saber-ne més.

La web i les xarxes socials, Olga Olivera i Maria López Aquest projecte, “Cada dia una foto” és un exemple de col·laboració entre el Centre d’Art la Panera i l’IES Joan Oró de Lleida i consistia en enviar una foto via iPhone al Flickr. L’objectiu era educar la mirada dels estudiants i demostrar el reconeixement de les activitats dels alumnes. El projecte permet connectar amb les emocions dels adolescents.

Light Blue Loops Mikel Asensio, professor de la Universidad Autónoma de Madrid, va presentar resultats del  projecte de recerca “Light Blue Loops” sobre mseus i plataformes 1.0, 2.0, i 3.0. Era una presentació molt rica i en faré un resum breu dels aspectes claus.

–          Tot i que no ho sembli , les activitats on-line tenen un cost. La gestió d’una llista de distribució, per exemple, té un cost de personal. En molts casos, menys d’un 4% dels subscrits obren i llegeixen els butlletins. Poc museus, però, fan alguna consideració de cost i rendiment.

–          S’ha de valorar molt bé quines activitats on-line s’han de proposar. Les empreses TIC sempre fan molt de pressió i venen uns conceptes que després no es realitzen.

–          El món museístic és encara molt, molt tradicional. Introduir TIC al museu no significa que es canvia automàticament la manera d’ensenyar.

–          En molts casos, les TIC han permès de rentar la cara de museus tradicionals. Es posa alguna pantalla i es pensa que ja està! En la gran majoria dels casos, no s’ha produït cap millora de comunicació.

–          S’ha de valorar molt bé quines TIC poso a l’exposició i quines poso a la web. En general, no hi ha una bona consideració global de l’ús de les TIC al museu. Sempre s’ha de valorar l’ús en el seu conjunt.

–          Falta molta avaluació. És important valorar el ROI. N’he fet alguna reflexió en el meu treball de màster.

–          Ens movem en circuits molt petits! Tot i que podem connectar-nos amb tot el món i que en alguns casos segur que ho fem, ens quedem força en el nostre entorn socio-linguístic-cultural, també a Internet. La amplitud geogràfica no equival a la amplitud del cercle en el qual ens movem.

Els resultats del projecte es podem resumir en cinc punts:

1.        Hi ha una gran variabilitat de l’ús de les eines TIC a l’exposició. La eficàcia no depèn del tipus d’eina, però d’altres factors. Un audiovisual no aporta per l’únic fet de ser audiovisual.

2.       Els “clickers” un dispositiu per fer votacions en directe, amb la publicació immediata dels resultats, és una eina barata, però molt efectiva.

3.       Les audioguies i sobre tot les PDAs aporten tantes possibilitats que generen rebuig. Sempre s’ha de mirar bé quins dispositius s’ha de seleccionar per quins públics objectius.

4.       Un 96% dels webs del museus espanyols estan per sota del 0.1. De fet són, webs 0.0, on ni tan sols trobem informació actualitzada sobre la institució i les seves activitats. Sempre ens fixem en alguns exemples bons i tenim tendència a oblidar les altres realitats que existeixen. 0.0 – 0.1 – 0.2 – 0.3 dona una falsa sensació de progrés.

5. La majoria de les xarxes socials no dóna cap valor afegit comparat amb l’e-mail!

El segon dia de les jornades va estar dedicat a un taller sobre TIC i creativitat, dirigit per Estibaliz Jiménez i José Miguel Correa de la Universidad del País Basco. Resumir tots els elements del taller sobrepassaria els límits d’aquest article, però voldria mencionar dos punts:

1.       S’ha de permetre que l’usuari crea coses. No s’han de donar activitats on tot ja està imaginat.

2.       La conversa amb companys d’altres museus em va ensenyar, un cop més, que no hi ha una sola realitat pel que fa al coneixement i  l’ús de les TIC al museu.  Per fer avançar les coses en aquest àmbit hem de començar per acceptar aquestes realitats tant diferents. Cada museu parteix d’una situació diferent.

Queda molt camp per córrer. Som – hi doncs!